divendres, 25 de març del 2011

Anar fent

Fa dies que no explico res ja que no hi ha molta cosa a dir.
Duc una temporada en que si bé la malatia avança ho fa d'una manera més subtil. Poquet a poquet. Vol enganyar-me fer-me creure que s'atura però no ho fa.
La força de les cames ja quasi és nula. Els braços ja quasi no en tenen però els puc moure bastant i les mans ja responen poc. Em costa molt escriure al teclat i potser per això m'he espaiat tant en el tems des de la última vegada.
El més dur de tot es haver de dependre dels demés pràcticament per a tot.
Cada dia m'han de vestir, dutxar ficar-me i aixecar-me del llit. Fins i tot al llit m'han de girar de tant en tant ja que jo no em puc moure i al cap d'una estona em fa mal tot degut al propi pes del cos.
Malgrat tot això em sento còmode amb la ventilació assistida i puc respirar sense cap problema. Això per al meu cap és més important que la pèrdua de moviments. Em sento bé, no veig la fi massa propera i intento fer una vida el més "normal" possible.
Ahir una infermera coneguda em va preguntar que com anava d'humor i jo li vaig dir que bé, que només faltaria haver-lo perdut.
He d'intentar per tots mitjans possibles que la malaltia no em robi l'únic que em queda que és gudir dels meus i dels dies que em restin.
Avui ho faig curtet ja que els dits no poden més i ja comencen a anar a les lletres que volen ells i no a les que vull jo.