dimarts, 22 de febrer del 2011

Peremeteu-me una mica d'optimisme.


De fa un temps ença el meu etat d'ànim no era el més optimista possible.
En la darrera visita a Bellvitge, ara fa uns tres mesos, no en vag sortir massa animat. Potser no ho vaig entendre massa bé però el pneumòleg em va comentar que la Vivo40 (els meus pulmons mecànics) ja estava treballant a un punt bastant elevat.
En aquest context jo anava perdent facultats als músculs encarregats de la respiració. Això em preocupava ja que si, segons el que jo m'havia entès, la màquina no donaria molt més de si em veia fotut.
Cada dia em veia més aprop de plantejar el deixar-me fer una traqueo o no. És a dir la disjuntiva entre seguir vivint o no arribat el punt crític.
Mentre això passava ma mare patia un càncer de pàncreas que anava progressant molt ràpidament fins que el passat dia 11 d'aquest mes ja estava massa dèbil per poder seguir.
El dia anterior ja no es podia fer res més i el metges la van sedar per a que passes les darreres hores de vida en pau. Ella ja en tenia ganes.
Ens va fer cridar a tots els germans i agafant-nos de la mà es va posar a plorar però ens va dir que plorava d'alegria ja que per fi podria descansar i ho faria després d'haver-se acomiadat de tots nosaltres.
El dia 11 a la nit moria i tots els seus familars estavem tranquils perquè ella havia marxat en pau i amb una tranquilitat d'esperit digna d'admirar.
Dissabte dia 12 vam anar tots plegats a escampar les seves cedres al riu Ebre i a la serra de Cardó tal i com ella volia.
Tenia una concepció molt particular de la mort. No li feia por. De fet en la seva condició d'infermera d'un poble petit havia acompanyat a moltes persones en el moment de la mort fins i tot quan ja estava jubilada.
Jo vaig viure les seves darreres hores pensant en que a mi no em faltava massa per passar una situació similar. Pensava si seria capaç d'anfrontar-ho amb la seva força.
He arribat a la conclusió de que si que ho sabré afrontar però no seré tant fort com ella.
Encarar la mort d'una manera natural , vista l'experiència de la de ma mare, ajuda tant a qui s'en va com als qui es queden.
Avui però us he de dir que he aparcat una mica aquests pensaments donat que en la visita d'ahir a Bellvitge les converses amb el Dr Prat (pneumòleg) i la Dra. Povedano (neuròloga) em van animar molt.
No tinc problemes musculars al coll i això fa que pugui seguir endavant tant com faci falta amb l'ajut de la Vivo 40.
Les dificultats hi són hi cada vegada aniran augmentant. Però mentre respiri i no sigui només un pes mort seguiré endavant.

dimarts, 8 de febrer del 2011

reflexions amb mi mateix.

Què pensaves? Què l'evolució de la teva ELA et permetria viure molts anys? Pot ser et creies què tu seguiries molt de temps com si res?.
Doncs ja veus que no. Ja veus que no pots passar si una hora al dia sense la mascareta. Que fins i tot per anar a fer un cafè al barri t'has d'endur la maquineta.
Ja t'estas plantejant com fer-ho per a dutxar-te amb la màscara posada o poder endollar el respirador a la bateria de la cadira per poder sortir a passejar.
Quan et fiques al llit t'has de quedar una estona quiet perquè l'esforç de passar de la cadira al llit fa que t'ofeguis fins i tot amb la màscara posada.
Sí, et dius a tu mateix que amb la màscara estàs com si no res. Però saps que tot això que et passa vol dir que l'hora es va atançant cada vegada més.
Abans sabies que aquesta malaltia et mataria però ara veus que el final està molt a prop i li has de començar a plantar cara.
És neguitós ho sé. Et crea una mica d'engoixa també. Sí ja que no saps com serà ni on aniràs a parar. Però és quelcom inevitable i com a inevitable t'ho has de prendre amb resignació i estoicisme.
No pots fer-hi res en contra així que empoma-ho com ve. Planta-li cara i posa-hi collons.
També és cert que de vegades penses que si la mort sobrevingués de sobte seria un descans
Pot ser sí. Així t'estalviaries mirar-la cara a cara. Traspassaries sense adonar-te'n i seria un descans.
De vegades penses en dir-li a la Pili que si , per sort, tinguessis un infart que no corrigués en avisar als serveis d'urgencies.
Creus que seria millor això que haver de passar una crisi respiratòria i sentir aquella horrorosa
sensació d'ofeg o esperar al dia que t'hàgin de sedar per deixar que la natura faci el seu treball.
Pot ser és una posició de cobard però jo sé que et vols evitar al màxim l'engoixa d'aquest fet vital al que tots estem abocats.