Què pensaves? Què l'evolució de la teva ELA et permetria viure molts anys? Pot ser et creies què tu seguiries molt de temps com si res?.
Doncs ja veus que no. Ja veus que no pots passar si una hora al dia sense la mascareta. Que fins i tot per anar a fer un cafè al barri t'has d'endur la maquineta.
Ja t'estas plantejant com fer-ho per a dutxar-te amb la màscara posada o poder endollar el respirador a la bateria de la cadira per poder sortir a passejar.
Quan et fiques al llit t'has de quedar una estona quiet perquè l'esforç de passar de la cadira al llit fa que t'ofeguis fins i tot amb la màscara posada.
Sí, et dius a tu mateix que amb la màscara estàs com si no res. Però saps que tot això que et passa vol dir que l'hora es va atançant cada vegada més.
Abans sabies que aquesta malaltia et mataria però ara veus que el final està molt a prop i li has de començar a plantar cara.
És neguitós ho sé. Et crea una mica d'engoixa també. Sí ja que no saps com serà ni on aniràs a parar. Però és quelcom inevitable i com a inevitable t'ho has de prendre amb resignació i estoicisme.
No pots fer-hi res en contra així que empoma-ho com ve. Planta-li cara i posa-hi collons.
També és cert que de vegades penses que si la mort sobrevingués de sobte seria un descans
Pot ser sí. Així t'estalviaries mirar-la cara a cara. Traspassaries sense adonar-te'n i seria un descans.
De vegades penses en dir-li a la Pili que si , per sort, tinguessis un infart que no corrigués en avisar als serveis d'urgencies.
Creus que seria millor això que haver de passar una crisi respiratòria i sentir aquella horrorosa
sensació d'ofeg o esperar al dia que t'hàgin de sedar per deixar que la natura faci el seu treball.
Pot ser és una posició de cobard però jo sé que et vols evitar al màxim l'engoixa d'aquest fet vital al que tots estem abocats.
3 comentaris:
Joan, eres valent, eres fort i eixa maleïda ELA està fent de tú una persona més gran...Ojalà t'havera conegut parlant d'altres coses, segur que Jose i jo hauriem anat a coneixer-vos...Ara m'uneix a tú una experiència dolenta, a la que continue tenin-li por i molt de fastidi, cada cosa que contes en trasporta a "ell",per tot el que va passar. El tinc molt present Joan, a tú i a la teua dona i desde ací sols puc dir-vos que estic al vostre costat...Un abraç per als dos...i ENDAVANT!!!!!!! Mari Carmen
Hola Joan,no deixo de seguir el teu blog que hem fa sentir moltes coses,primer alegria de veure que continues lluitant i disfrutant de les petites coses del dia a dia i al mateix temps hem fa tenir més present a les persones estimades,mare i germà, que varen ser tant valentes com tu.A tu i a la teva familia donar-vos tot el meu suport i "carinyo".
Vull que sàpigas que no passa setmana que miri el teu blog per si has tornat a escriure i cada vegada que n'hi ha un de nou hem fa un salt el cor que ploraria d'emoció.
Sempre al vostre costat,rebeu una forta abraçada
Hola Joan subscrit tots el teus pensament al hora que son els meus, ànims tot gaudint de petites coses, a la Pili li fas un petó de part meva, rep 53 abraçades company, que pensa amb tu Josep
Publica un comentari a l'entrada