De fa un temps ença el meu etat d'ànim no era el més optimista possible.
En la darrera visita a Bellvitge, ara fa uns tres mesos, no en vag sortir massa animat. Potser no ho vaig entendre massa bé però el pneumòleg em va comentar que la Vivo40 (els meus pulmons mecànics) ja estava treballant a un punt bastant elevat.
En aquest context jo anava perdent facultats als músculs encarregats de la respiració. Això em preocupava ja que si, segons el que jo m'havia entès, la màquina no donaria molt més de si em veia fotut.
Cada dia em veia més aprop de plantejar el deixar-me fer una traqueo o no. És a dir la disjuntiva entre seguir vivint o no arribat el punt crític.
Mentre això passava ma mare patia un càncer de pàncreas que anava progressant molt ràpidament fins que el passat dia 11 d'aquest mes ja estava massa dèbil per poder seguir.
El dia anterior ja no es podia fer res més i el metges la van sedar per a que passes les darreres hores de vida en pau. Ella ja en tenia ganes.
Ens va fer cridar a tots els germans i agafant-nos de la mà es va posar a plorar però ens va dir que plorava d'alegria ja que per fi podria descansar i ho faria després d'haver-se acomiadat de tots nosaltres.
El dia 11 a la nit moria i tots els seus familars estavem tranquils perquè ella havia marxat en pau i amb una tranquilitat d'esperit digna d'admirar.
En la darrera visita a Bellvitge, ara fa uns tres mesos, no en vag sortir massa animat. Potser no ho vaig entendre massa bé però el pneumòleg em va comentar que la Vivo40 (els meus pulmons mecànics) ja estava treballant a un punt bastant elevat.
En aquest context jo anava perdent facultats als músculs encarregats de la respiració. Això em preocupava ja que si, segons el que jo m'havia entès, la màquina no donaria molt més de si em veia fotut.
Cada dia em veia més aprop de plantejar el deixar-me fer una traqueo o no. És a dir la disjuntiva entre seguir vivint o no arribat el punt crític.
Mentre això passava ma mare patia un càncer de pàncreas que anava progressant molt ràpidament fins que el passat dia 11 d'aquest mes ja estava massa dèbil per poder seguir.
El dia anterior ja no es podia fer res més i el metges la van sedar per a que passes les darreres hores de vida en pau. Ella ja en tenia ganes.
Ens va fer cridar a tots els germans i agafant-nos de la mà es va posar a plorar però ens va dir que plorava d'alegria ja que per fi podria descansar i ho faria després d'haver-se acomiadat de tots nosaltres.
El dia 11 a la nit moria i tots els seus familars estavem tranquils perquè ella havia marxat en pau i amb una tranquilitat d'esperit digna d'admirar.
Dissabte dia 12 vam anar tots plegats a escampar les seves cedres al riu Ebre i a la serra de Cardó tal i com ella volia.
Tenia una concepció molt particular de la mort. No li feia por. De fet en la seva condició d'infermera d'un poble petit havia acompanyat a moltes persones en el moment de la mort fins i tot quan ja estava jubilada.
Jo vaig viure les seves darreres hores pensant en que a mi no em faltava massa per passar una situació similar. Pensava si seria capaç d'anfrontar-ho amb la seva força.
He arribat a la conclusió de que si que ho sabré afrontar però no seré tant fort com ella.
Encarar la mort d'una manera natural , vista l'experiència de la de ma mare, ajuda tant a qui s'en va com als qui es queden.
Avui però us he de dir que he aparcat una mica aquests pensaments donat que en la visita d'ahir a Bellvitge les converses amb el Dr Prat (pneumòleg) i la Dra. Povedano (neuròloga) em van animar molt.
No tinc problemes musculars al coll i això fa que pugui seguir endavant tant com faci falta amb l'ajut de la Vivo 40.
Les dificultats hi són hi cada vegada aniran augmentant. Però mentre respiri i no sigui només un pes mort seguiré endavant.
Tenia una concepció molt particular de la mort. No li feia por. De fet en la seva condició d'infermera d'un poble petit havia acompanyat a moltes persones en el moment de la mort fins i tot quan ja estava jubilada.
Jo vaig viure les seves darreres hores pensant en que a mi no em faltava massa per passar una situació similar. Pensava si seria capaç d'anfrontar-ho amb la seva força.
He arribat a la conclusió de que si que ho sabré afrontar però no seré tant fort com ella.
Encarar la mort d'una manera natural , vista l'experiència de la de ma mare, ajuda tant a qui s'en va com als qui es queden.
Avui però us he de dir que he aparcat una mica aquests pensaments donat que en la visita d'ahir a Bellvitge les converses amb el Dr Prat (pneumòleg) i la Dra. Povedano (neuròloga) em van animar molt.
No tinc problemes musculars al coll i això fa que pugui seguir endavant tant com faci falta amb l'ajut de la Vivo 40.
Les dificultats hi són hi cada vegada aniran augmentant. Però mentre respiri i no sigui només un pes mort seguiré endavant.
6 comentaris:
este tros de tex m'ancanta ja que a part que fas un record calcat de la mare tens tota la rao de que ens a preparat mes per a la vida i ser mes forts era única igual que tu germa siges fort natros t'ajudarem el que podrem una abraçada, a mes estic conten si tu u estas
Una abraçada Joan...Segur que seràs tan fort i seré com la teua mare, però per això encara falta molt, el queden coses per gaudir, i el temps que siga per seguir estimant i donant exemple. Eres gran i lluitador i ho seràs sempre.Cada instant està ple de somnis que aniràs veent com es complixen, continua aprofitant eixes xicotetes coses que el faràn feliç al costat dels teus...T'estime Joan, eres una persona que sap trasmetre sentiments i emocions que sols uns pocs podem entendre...Un beset. Mari Carmen.
gracias por sus palabras tu eres como su madre fuerte, luchador. sus palabras me emocionan y me hace desear luchar mas y mas cada dia. un fuerte abrazo.
Jo també he plorat, amb el post.
Força
L'estimació i la pau d'esperit que ens va transmetre ta mare no l'oblidaré mai, Joan. Quina lliçó ens doneu, els Badia!!
Entre llàgrimes et dic que em perdut una gran veïna i una gran persona, que m'ha ensenyat moltes coses de la vida. La trobaré molt a faltar.
Allà on siguis...gràcies per tot Angels!
I per tu Joan, merci per deixar-nos compartir els teus moments. Ànims i com diria la teva mare no tinguis por del que vindrà però disfruta del que encara queda.
Laura
Publica un comentari a l'entrada