Fa dies que no explico res ja que no hi ha molta cosa a dir.
Duc una temporada en que si bé la malatia avança ho fa d'una manera més subtil. Poquet a poquet. Vol enganyar-me fer-me creure que s'atura però no ho fa.
La força de les cames ja quasi és nula. Els braços ja quasi no en tenen però els puc moure bastant i les mans ja responen poc. Em costa molt escriure al teclat i potser per això m'he espaiat tant en el tems des de la última vegada.
El més dur de tot es haver de dependre dels demés pràcticament per a tot.
Cada dia m'han de vestir, dutxar ficar-me i aixecar-me del llit. Fins i tot al llit m'han de girar de tant en tant ja que jo no em puc moure i al cap d'una estona em fa mal tot degut al propi pes del cos.
Malgrat tot això em sento còmode amb la ventilació assistida i puc respirar sense cap problema. Això per al meu cap és més important que la pèrdua de moviments. Em sento bé, no veig la fi massa propera i intento fer una vida el més "normal" possible.
Ahir una infermera coneguda em va preguntar que com anava d'humor i jo li vaig dir que bé, que només faltaria haver-lo perdut.
He d'intentar per tots mitjans possibles que la malaltia no em robi l'únic que em queda que és gudir dels meus i dels dies que em restin.
Avui ho faig curtet ja que els dits no poden més i ja comencen a anar a les lletres que volen ells i no a les que vull jo.
3 comentaris:
Querido amigo,yo lo se muy bien lo que te pasa,es muy duro saber que la enfermedad va evolucionando, mesmo que poco a poco.Yo lucho como tu,intentando no dejar los que nos queda si enfermar también,buscando mantener la miente sana,feliz y en paz.Luchar contra la ELA es una lucha constante.cuando la ELA avanza nosotros afrontamos y seguimos adelante.Te deseo lo mejor de la vida para ti y Pili.gracias por compartí esas palabras. Un fuerte abrazo y mucho animo.
Hola Joan avui he fet un esmorcar amb tres amics, hem recordat vells temps, hem xerrat de tu i el teu reportatge, he proposat un brindis “Tot és mesura en aquets moment” brindem...i es veritat, de que ens serveix recordar o pensar en el demà...el que preval és l’ara...i cap moment més... ves per on la fotuda ELA m’ha donat dinant un gros patiment ep! Compte Josep soc aquí... mala pècora...havia ja dinat i quedava un rosegó de pa per impuls me l’he portat a la boca mentes arribaven tres néts, el petit l’havien pintat unes peques a cada galta i m’ha fet riure i ja esta l’escanyussada tos...falta de respiració...m’ha durat molta estona, fins que per el nas he tret una petita crosteta, casum moment buff. Últimament amb passa tot sovint amb la salivera o la goteta que queda a la boca després de beure un sorbet d’aigua amb la palla.
Be tallo aquí no és per contar tristeses ans sinó com tu dius “He d'intentar per tots mitjans possibles que la malaltia no em robi l'únic que em queda que és gaudir dels meus i dels dies que em restin” i lo que jo dic “Tot es mesura en aquests moment” i que no es conforme de la vida que te... li suggereixo uns dies convivint amb la senyora ELA. Abraçades mil Josep
Una forta abraçada desde el cor...Segueix així, valent com sempre i gaudin cada segon, el dependre dels altres fa també que compartixquen amb tú, perque t'estimen per damunt de tot...i això es el que conta.Jo, desde l'experiència et puc assegurar que tot val la pena...quan s'estima de VERITAT. Un beset per a tú i per la Pili. Mari Carmen.
Publica un comentari a l'entrada