Viatge a la Rioja.

Aquesta setmana hem estat uns dies de viatge per la Rioja.

Ho hem pogut fer perquè el nostre fill Joan estava de vacances i ha vingut amb nosaltres. Aquest ha estat un fet decisiu ja que si no ho hagéssim fet així hauria estat un viatge impossible.

Tot ha anat molt bé. El temps ,encara que molt fred, ens ha acompanyat. Temperatures sota zero però amb sol.

Les visites que hem fet han pagat la pena i el trencar amb la monotonia de casa també.

Vam estar al parador de Calahorra on ens van tractar d'allò més bé. Hem estat a altres paradors on la correcció i la exquisitesa del tracte ha estat excelent però aquí ens han portat en safata i ens han fet sentir com a casa.

Un parèntesi. No anem de parador perquè siguem econòmicament forts. Ho fem perquè en Joan és cuiner del parador de Tortosa i a ell i als seus familiars directes, pares i germans, ens fan un tracte especial.

Dit tot això ve la part "dolenta".

Aquest viatge ha estat difícil donat que cada cop que havia de pujar al cotxe era complicadissim. La força que han de fer la Pili i en Joan és moltíssima i jo acabo esgotat i amb molta dificultat per respirar. Un cop dalt del cotxe al cap d'un ratet comencen les molèsties a la cama esquerra i ja estic intarnquil tota l'estona.

Sortir a passejar amb la cadira de rodes també es complica bastant ja què he de dur la màquineta de la respiració dins d'una bossa i usar-la cada cop que augmenta la dificultat respiratòria i el passeig s'acava quan comença a pitar l'alarma de la bareria i a l'hora d'anar a un restaurant el primer que fem és demanar una taula a prop d'un endoll per a la maquineta.

Un altre probelma són els banys de les habitacion adaptades. Aquest era dels millors. Però quan tenen la dutxa a ras de terra el wàter esta massa baix. Quan el wàter està bé et posen un seient a la dutxa sense res par agafar-t'hi. Quan està tot a l'alçada vas i et trobes un plat de dutxa que està cinq centímetres per sota del nivel del la resta de terra. No ho entenc, tant complicat és fer una sala de bany adaptada com deu mana?. Els que els disenyen s'ho haurien de fer mirar.

Malgrat els problemes el cap està bé.

Les dificultats son presents constantment. Però la idea de patir una malatia degenerativa terminal només apareix de tant en tant i s'esvaeix ràpidament.

Penso que deu ser un mecanisme autòmàtic del cervell si no seria impossible gaudir ni un moment. Això em permet, malgrat anar en la cadira i amb la màscara posada, passar-ho bé visitant uns cellers de vi o passejant pel famos carrer de "La Estafeta" de Pamplona. Ah! i valorar d'una manera especial els paisatges que es veuen a través de la finestreta del cotxe.

Bé la mà esquerra ja casi no em deixa seguir. Què sigueu feliços.

Fa dies que no escric res però penso en fer-ho. El que passa és que no vull se repetitiu explicant què cada dia que passa em trobo pitjor.
Però aquesta és la realitat.
Fins ara le meves cames ajudaven quan algú m'anava a posar d'empeus però ara ja han de fer tota la força els demés. Al llit no m'hi puc ni posar sol i necessito ajut per poder donar-m'hi la volta i per descomptat, per alçar-m'en.
Al dia no aconsegueixo estar més d'un parell d'horetes sense la respiració assistida i quasi no puc anar enlloc ja què necessito l'ajut de dues persones per poder pujar al cotxe.
Tot això fa que la meva existècia es vagi limitant a casa i a esmorsar o berenar al bar del barri.
La suma de tot plegat fa que de vegades em plantegi la seguent pregunta : Val la pena seguir existint així?.
La resposta no es clara. Per una banda de vegades penso que no estaria malament patir un infart i sortir d'escena fent el mutis final o fins i tot començar a pensar en demanar ajut per partir. D'altres vegades, per sort encara la majoria, penso què de moment val la pena un esforç més abans de llançar la tovallola.
Crec què malgrat les dificultats em resta alguna coseta de la que gaudir i què pot donar sentit al fet de seguir vivint. Però quan aquest equilibri canvii serà l'hora de plegar veles i abandonar la travessia.
De moment cal posar-se objectius a molt curt termini: fer una escapadeta a final de mes, veure l'emissió del programa de TV3 "L'Edemà" dedicat a l'ELA, veure com la meva filla es llicencia en arquitectura o el meu fill va progressant en la seva profressió, Etc.
Són ,doncs, aquestes petites i no tan petites coses les què fan que pagui la pena sguir una miqueta més.
Així què encara m'haureu d'aguantar una miqueta més tot i que la mà esquerra ja em fa una mica el tonto per damunt del teclat i comença a anr al seu aire.
Una abraçada.