Fa dies que no escric res però penso en fer-ho. El que passa és que no vull se repetitiu explicant què cada dia que passa em trobo pitjor.
Però aquesta és la realitat.
Fins ara le meves cames ajudaven quan algú m'anava a posar d'empeus però ara ja han de fer tota la força els demés. Al llit no m'hi puc ni posar sol i necessito ajut per poder donar-m'hi la volta i per descomptat, per alçar-m'en.
Al dia no aconsegueixo estar més d'un parell d'horetes sense la respiració assistida i quasi no puc anar enlloc ja què necessito l'ajut de dues persones per poder pujar al cotxe.
Tot això fa que la meva existècia es vagi limitant a casa i a esmorsar o berenar al bar del barri.
La suma de tot plegat fa que de vegades em plantegi la seguent pregunta : Val la pena seguir existint així?.
La resposta no es clara. Per una banda de vegades penso que no estaria malament patir un infart i sortir d'escena fent el mutis final o fins i tot començar a pensar en demanar ajut per partir. D'altres vegades, per sort encara la majoria, penso què de moment val la pena un esforç més abans de llançar la tovallola.
Crec què malgrat les dificultats em resta alguna coseta de la que gaudir i què pot donar sentit al fet de seguir vivint. Però quan aquest equilibri canvii serà l'hora de plegar veles i abandonar la travessia.
De moment cal posar-se objectius a molt curt termini: fer una escapadeta a final de mes, veure l'emissió del programa de TV3 "L'Edemà" dedicat a l'ELA, veure com la meva filla es llicencia en arquitectura o el meu fill va progressant en la seva profressió, Etc.
Són ,doncs, aquestes petites i no tan petites coses les què fan que pagui la pena sguir una miqueta més.
Així què encara m'haureu d'aguantar una miqueta més tot i que la mà esquerra ja em fa una mica el tonto per damunt del teclat i comença a anr al seu aire.
Una abraçada.