Nosaltres uns valents?

Sovint em diuen que què valenet que sóc. Que quin ànim i quina actitut positiva, etc, etc.
Què carai! el valents no som nosaltres els malalts. Els valents són aquells que ens envolten i ens estimen.
Ells, les nostres dones i marits i els nostres fills, són els veritables herois d'aquesta història.
Ells s'han d'enfrontar al fet de la pèrdua, mes o menys propera, d'un ésser estimat. Ells s'han d'enfrontar als nostres canvis d'humor i a les nostres baixades d'estat d'ànim.
La Pili (la meva dona) es qui m'ha de dutxar i acabar de netejar el cul quan, esgotat per l'esforç, ja no puc més. Ella, La Núria o en Joan són qui han de fer la força per aixecar-me del llit, canviar de cadira o pujar al cotxe.
Jo només em passo el dia demanat que em portin això o allò. Si tinc set o ganes de pixar són ells els que s'ha d'aixecar de la cadira o del sofa i dur-me l'aigua o ajudar-me a anar al lavabo, dur-me les coses a taula o tallar-me el menjar
Ells pateixen dia a dia la meva degradació física i les consequències d'aquesta.
És per tot això que dic què els veritables herois són ells.
Fins i tot quan arribi l'hora de marxar sé que seran ells els qui es quedaran plorant la meva marxa i no pas jo.
Quan estem bé sabem que els que ens envolten ens estimen. Però ,us ho puc ben jurar, en circumstàncies com la meva aquest amor es veu potenciat i t'arriba d'una forma que mai et podries haver imaginat.
Cada dia que passa és una mostra d'això i és una benedicció poder comptar amb ells. Cada dia que passa és sentir-me estimat d'una forma extraordinària.
Per això vull aprofitar aquest blog per donar les gràcies a tots aquells que m'estimen i especilament a la Pili i als nostres fills Joan i Núria per tot el seu amor i per tot el que fan per mi.