Cada dia veig veig més a prop el final del camí. És com si anés en un tren què està arribant a l'estació. La veus de lluny mentre la màquina va reduïnt la velocitat. És hora d'aixecar-se del seient, agafar les maletes i esperar pacientment a que s'aturi.
Des del primer moment sabem quin és el destí d'un malalt d'Ela i per això estic preparat, o això penso. No és que estigui trist, deprimit o atemorit. Simplement veig que les forces es se'm van esgotant. Encara puc fer cosetes però la meva mobilitat es va reduïnt cada cop amb més rapidesa i la necesitat d'algú per poder moure'm és total. Però no és aquest el problema sino el fet que la respiració cada vegada es va fent pitjor.
Cada dia m'estic més hores endollat a la maquineta i m'ofego abans.
No sé del cert quant de temps podré estar així. Però el meu cap em diu que aquest pot ser el darrer any que vegi passar sencer. No em pregunteu per què.
Els metges no m'ho han dit i creuen que amb la maquineta podré aguantar bastant. Malgrat això abans de la primavera jo respirava sense necesitat d'ajut i ara ja ho veieu. En questió de sis mesos la cosa s'ha complicat molt i per la mateixa regla de tres......
No em preocupa gens. Ja ho sabia. El que no vull és passar-ho més malament del necessari i si fa falta quan sigui l'hora no ho vull allargar. Allargar-ho seria una agonia innecessària i inútil ja que serviria per endarrerir lo inevitable uns pocs mesos més de patiment.
Evidenment m'agardaria tenir una llarga vida però en bones condicions. No tinc ganes d'apagar el llum tan aviat però no hi ha volta enrere. N'ho s'hi pot lluitar en contra i cal entomar-ho de cara. La vida m'ha donat de tot bo i dolent. Però el valanç és positiu. No he patit grans desgràcies no he patit privacions i sobretot tinc dos fill fantàstics que ja són grandes i es poden apanyar i he viscut quasi trenta anys al costat d'una dona maravellosa que m'ha donat tota la felicitat del mon. Què més es pot demanar?.
2 comentaris:
Joder Joan, eres fort i lluitador. has fet que les llàgrimes caiguen sense parar....i es que parles com Jose, les teues paraules m'han transportat a les seues i com que el record està intacte ha segut com tindre'l al meu costat. Sols que ell patia per què els nostres fills tenen 18 i 10 anys i el preocupava, encara que ara note que ell segueix ajudant-me. Continue maravillant-me de persones com tú, eres gran Joan, i no penses en el que pot quedar-te, ningú ho sap...Viu el moment, el instant i gaudix del teus...La teua lluita no s'acabat, el queda molt per seguir plantant-li cara a la "maleïda" ELA, estic al vostre costat, encara que que siga amb el cor...Un beset. Mari Carmen.
Hola Joan, porto unes hores donant-li voltes al cap sobre el que escrius i m'identifico bastant, un cop més. Inútil lliçó per la majoria aquesta de viure cada dia sense mirar el futur ni tan sols de reüll. No hi ha una mesura universal ni de la resistència, ni del dolor, ni del patiment, així que toca esperar que el destí sigui generós en el últim moment. Ara bé, ens hem de sentir privilegiats de cadascuna de les nostres experiències, fins i tot de les més recents, com el 5-0 del Barça al Madrid (i no oblidem tampoc el 2-6). Això no ens ho treurà mai ningú, com tampoc l'amor de qui ens estima, així que abraça a la teva companya ben fort, i si no pots o no tens prous forçes diga-li que t'abraci ella, que això no us ho podrà tampoc treure ningú.
Publica un comentari a l'entrada