Com si no hi fos

Aquesta és la meva tàctica. Vaig passant els dies intentant pensar el menys possible en que estic malalt.

La ELA hi és. De fet cada dia, molt poquet a poquet, vaig notant que les forces em van abandonant. Cada dia em costa més passar d'una cadiara a una altra o aixecar-me del llit.

Hi ha coses que ja no puc fer fa temps com conduïr, dutxar-me sol, vestir-me....

Però jo, erre que erre, com si no fos cosa de la ELA. Com si fos un estat transitori o , si més no, com si la cosa no hagues de passar d'aqui.

Clar que si em passés els dies compadint-me per la meva malaltia i per l'estat en que estic em tornaria boig. Per això més val fer veure que no hi és.

De tota manera el que si em dono compte és com canvia la percepció del temps.

Per a mi abans el concepte d'un any no em semblava res. Ara és diferent. Aquest matí a la Caixa em parlaven del bons que ha emès la Generalitat i em comentaven que tenen un interès bo i que el plaç era molt curt , un any. Dintre meu pensava què un any és molt de temps. Per a mi arribar a d'aqui una mes o dos sense haver sofert una pèrdua significativa de les meves forces ja és un èxit.

Abans pensava en les vacances d'estiu amb molta antel.lació i possiblement per aquesta època ja estaria pensanat en si fer un viatget a la primavera. Però ara m'aconformo en pensar en si al proper pont anirem la Pili i jo a algun lloc.

De fet aquesta és una altra de les bones pràctiques del manual dels malalts d'Ela. No marcar-se les coses a llarg temini sino possar-te fites a un plaç ben curt.

Les circumstàncies canvien la percepció del temps. Et passes la vida treballant i pensant en fer un raconet per a la jubilació i un dia te'n adones que aquesta no arribarà mai.

Però jo tinc sort.

M'envolta gent que m'estima molt i tenim temps per a preparar-nos.

Sí tenim temps ja que la meva evolució és pot considerar lenta. Quants malalts hi ha que no han tingut més que un any o dos per preparar-se!.

Encara que el dignòstic me'l van fer al 2008, per aquestes dates, els meus primers símptomes van començar a l'estiu del 2006. M'enrecordaré mentre visqui. Va ser a un apartament al Campello (Alacant) mentre passavem un dies de vacances amb els meus sogres. La meva sogra acabava de fregar el terra i jo vaig a anar a passar de taló per no axafar massa i de cop em vaig adonar que no podia mantenir el peu amunt. Aquesta petita tonteria va ser l'inici de la meva actual situació. I què duri molt.