Que carai, em trobo bé i us ho d'explicar. No s'hi val a utilitzar el blog només per a quan un està fluix o una mica depre.
També us mereixeu saber quan estem millor. Millor del "coco" , es clar, ja que de la malaltia seguim igual. Però dir que seguim igual és bo i només estar una bona temporadeta sense una baixada de les forces ja t'alegra la vida.
Hem estat el pont del Pilar per Alacalá de Henares i hem aprofitat per anar a Madrid a veure "Le cirque du soleil". Al principi se'm feia una mica costa amunt sortir de casa amb "Una ELA a la motxila" però a mida que han anat passat els dies m'he anat animant i ens ho hem passat molt bé sense fer res de l'altre món. Això sí menjat com a tocinets i repetint algun que altre dia el típic "cochinillo" de la zona.
Hem carregat piles i el canviar d'aires sempre es bo.
Canviant de tema avui vull recordar a una amiga del facebook amb la que l'altre dia vaig estar xatejant i de cop em va trucar el mòbil. Era ella.
No us ho creureu però se'm van saltar unes llagrimetes. Era la primera vegada que parlava , encara que fos per telèfon, amb algú que comparteix la malatia.
Vam estar parlant de dels nostres respectives situacions. Explicant-nos l'estat de deterioreamet físic l'un a l'altre. Però tambe vam parlar de la força que tenim.
Em va explicar com anant en la seva cadira electrònica pel carrer es va trobar a una persona què , recentment, li havia fet mal. El va agafar per la camisa i li va dir tot allò que es mereixia i que ella portava dintre com si fos el verí d'una serp que li corria per les venes. Treient una força que no tenia es va desfogar. Va rebre el suport dels qui van veure l'escena i de la policia.
Els seus amics no s'ho creien. No sabien d'on, aquesta persona fràgil i malalta, havia pogut treure tanta força.
Tots dos ens em vam riure un munt mentre ella m'ho explicava i fent broma de la escena que havia muntat al mig del carrer.
Però deixeu que us digui una cosa jo sé d'on va treure la força. La va treure de la malaltia.
L' ELA ens fa lluitadors i a persones dèbils i senzilles com jo ens dóna una força que mai hauríem pensat que teníem.
Estem malalts i sabem que no guanyarem. Però no estem vençuts i amb dos collons o uns bons ovaris li plantarem cara a aquesta indesitjable fins al final.
Que sigueu feliços i viviu cada moment de la vostra vida esprement-lo fins a l'última gota. No sabreu mai si us queda mol de suc per extreure'n -li.
També us mereixeu saber quan estem millor. Millor del "coco" , es clar, ja que de la malaltia seguim igual. Però dir que seguim igual és bo i només estar una bona temporadeta sense una baixada de les forces ja t'alegra la vida.
Hem estat el pont del Pilar per Alacalá de Henares i hem aprofitat per anar a Madrid a veure "Le cirque du soleil". Al principi se'm feia una mica costa amunt sortir de casa amb "Una ELA a la motxila" però a mida que han anat passat els dies m'he anat animant i ens ho hem passat molt bé sense fer res de l'altre món. Això sí menjat com a tocinets i repetint algun que altre dia el típic "cochinillo" de la zona.
Hem carregat piles i el canviar d'aires sempre es bo.
Canviant de tema avui vull recordar a una amiga del facebook amb la que l'altre dia vaig estar xatejant i de cop em va trucar el mòbil. Era ella.
No us ho creureu però se'm van saltar unes llagrimetes. Era la primera vegada que parlava , encara que fos per telèfon, amb algú que comparteix la malatia.
Vam estar parlant de dels nostres respectives situacions. Explicant-nos l'estat de deterioreamet físic l'un a l'altre. Però tambe vam parlar de la força que tenim.
Em va explicar com anant en la seva cadira electrònica pel carrer es va trobar a una persona què , recentment, li havia fet mal. El va agafar per la camisa i li va dir tot allò que es mereixia i que ella portava dintre com si fos el verí d'una serp que li corria per les venes. Treient una força que no tenia es va desfogar. Va rebre el suport dels qui van veure l'escena i de la policia.
Els seus amics no s'ho creien. No sabien d'on, aquesta persona fràgil i malalta, havia pogut treure tanta força.
Tots dos ens em vam riure un munt mentre ella m'ho explicava i fent broma de la escena que havia muntat al mig del carrer.
Però deixeu que us digui una cosa jo sé d'on va treure la força. La va treure de la malaltia.
L' ELA ens fa lluitadors i a persones dèbils i senzilles com jo ens dóna una força que mai hauríem pensat que teníem.
Estem malalts i sabem que no guanyarem. Però no estem vençuts i amb dos collons o uns bons ovaris li plantarem cara a aquesta indesitjable fins al final.
Que sigueu feliços i viviu cada moment de la vostra vida esprement-lo fins a l'última gota. No sabreu mai si us queda mol de suc per extreure'n -li.
2 comentaris:
OLÉ i OLÉ!!!!M'alegre de llegir-te en estes condicions...L'estat d'ànim reflectix la força que tens...La malaltia segueix, però, com sempre en deia Jose: Li ho possaré dificil!!!!
¡CON DOS COJONES!
Un beset. Mari Carmen.
me agrada molt!!!! saber que tu ha conseguido expresar, los sentimientos de una mujer que mesmo frágil saco todo lo veneno que consumía su corazón, esa mujer seguro que ya no se acuerda del malo que vivía. Gracias amigo, soy muy feliz por su amistad por todo que me hablas y que me hace sentir fuerte y tener ganas de seguir adelante. un gran beso en su corazón
Publica un comentari a l'entrada