Sempre havia pensat en les persones que els hi deien que els hi quedava poc temps de vida creient que a partir de llavors els prenien la vida de forma diferent als demés.Per la meva part no he deixat de prendrem les coses quasi bé igual que abans de saber que no arribaré massa lluny. Hi ha ocasions en les que sí penso que cada dia és un dia més i que de vida només n'hi ha una i s'ha d'aprofitar al màxim i sí valoro algunes coses i actituts que abans no m'interessaven.
D'altra banda continuo fent una vida "normal". Em continuo preocupant de tonteries sense importància. Em continuo enfadant amb altres conductors per petits problemes de trànsit. Segueixo jugant cada dia al cupó de la "ONCE" i segueixo esperant que em toqui la loteria per pagar la hipoteca i fer un gran viatje.
Jo creia que aquestes coses s'oblidaven del tot quan sabs que et queda poc temps de vida, però ja veieu en el meu cas no. Intento seguir la vida com si no estés malat, això si, pensat en l'avui i despreocupant-me pel demà. I creieu-me en el meu cas funciona.
Com he dit alguna vegada només em permeto alguna llàgrima de tant en tant.
Per exemple, ahir després de dutxar-me i mentre la Pili m'eixugava i jo em recuperava de l'esforç que per a mi suposa dutxar-me no vaig poder per més que posar-me a plorar, la Pili em va abraçar es va sumar al meu plor i al cap d'uns trenta o quaranta segons li vaig dir " ja està, ja estic millor" i ella em va preguntar que si amb aquel poquet temps de llàgrimes ja m'havia passat.
Jo vaig respondre que si. Que no en necessitava més, llavors em va preguntar què com podia ser què tingués aquesta actitut, què com podia ser que no plorés més que no em queixés més.
Jo li vaig dir que si plorar em curés no pararia de plorar fins que estigués sa però mentres tant plorar no serveix de res.
Amb aquesta malatia no ens queda altra opció que nedar a favor del corrent. Si nedes contracorrent t'ofegues abans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada