Acesibilitat.

Tortosa és una ciutat que s'ha esforçat per fer els seus carrers accesibles. Però encara queda molt.
Hi ha moltes voreres sense rampa. En algunes baixes la rampa per un costat i a l'altre et tobes que no n'hi ha. Altres vegades tens magnifics passos de zebra amb unes voreres altíssimes. Rampes amb faroles al costat que et fan impossible la circulació. Rampes d'accesos al pont de pedra amb corves impossibles. Etc, Etc.
Es cert que la majoria de gent no s'en adona si no te cap problema de mobilitat. Per la meva part abans d'estar malalt ja m'hi fixava.
Altra història són alguns conductos cafres i altres despreocupats que no reparen en aparcar als llocs reservats per a persones amb mobilitat reduïda o bé als passos de zebra o obtaculitzant esl accessos. Els cafres són els que saben que ho fan i passen de tot i despreocupats són els que viuen feliços sense adonar-se'n de res. Crec que en el segon cas seria suficient amb concienciar aquesta mena de conductors felt-los entendre les dificultats que suposa per a nosaltres aquesta actitut. Als conductors del segon grup mà dura per part de tothom. El mal es que no es poden diferenciar a simple vista, excepte en algunes ocasions, i la policia hauria d'actuar sense contemplacions en tots els casos.
Però de vegades l'actitut de la Policia Local és massa laxa i per això no paro de trobar-me cotxes cotxes ostaculitzant el pas. Ahir mateis vaig haver de baixar a la calçada perquè un vehicle ocupava tota la vorera , quins collons.
Canviant de tema.
Avui m'he cansat bastat. Hem anat a dinar en família a un buffet i clar de tant menjar i treballar per anar a buscar les coses he acabat exhaust tot i que jo anava amb la cadira triant i la Pili o la meva filla Núria m'anaven agafant el menjar. Per acabar-ho d'adobar m'ha agafat un atac de tos i la sensació dofeg s'ha accentuant.
Aquestes coses són les que fan dur el poder portar la malaltia. No poder gaudir totalment d'un àpat amb la família. Tot i que no us penseu, no m'he quedat gens curt a l'hora de menjar. Tres plats super combinats (carns , pasta, gambes arrebossades, gules a l'all, rossejat, paella, pernil al forn....) i un combinadet de pastissos. Total un parell de kilos més a la panxa. I què? quan arribi l'hora millor tenir-la grossa que prima ( la panxa, malpensats).
Aquest és un dels aspectes durs d'aquesta malaltia el no poder fer una vida del tot normal. No em molesta el haver d'anar en cadira de rodes, ja hi estic abesat, però si em molesta el fatigar-me de segida. Ara mateix estic escrivint amb la mascareta posada si no no poidria escriure tanta estona.
Però d'altra banda no sé que té que dona una força especial als qui la patim. Només cal anar al blog del meu amic Josep Rof o veure l'exemple de Raúl Miranda (http://www.yanopuedoperoaunpuedo.blogspot.com) o anar qualsevol grup d'afectats o familiasra d'afectats per l'E.L.A. i es poden veure fotos d'un bon nombre de malalts tots amb un ampli somriure a la cara.
Tots els amics del Face amb familiars malats parlen de la fortalesa s'aquests davant de la malaltia. Jo mai m'hagués pensat dur-ho com ho estic duent. No sóc jo el fort és la malaltia que ens fa combatius i forts i no deixar-nos acotar el cap malgrat saber que no hi ha sol.lució. Pot ser si patís una malaltia amb esperança de curació i malgrat tot no m'en sortís la depresió estaria garantida. Però iaxí no val la pena deprimir-se.