I face the final curtain

He posat el video de My Way donat què és la cançó més apropiada per a lo que vull escriure.
Cada cop penso més en què hi haurà després.
De petit m'ensenyaren a creure en Déu. Els anys m'han desenganyat molt i no estic segur.
Però si existeix Déu no pot ser el Déu venjatiu i castigador del que parlen els Cristians (Catòlics i Protestants). Us imagineu un Déu capaç de condemnar una ànima a cremar-se al foc per tota la eternitat valorant el que ha fet en una insignificat existència de 80 o 90 anys?. El tema de Déu no em preocupa perquè si existeix ha de ser molt més magnànim amb els éssers de la seva creació.
El que m'engoixa és el no res. El que la mort signifiqui deixar se ser. El passar en questió de no res de ser un esser vivent amb consciència d'existència a no ser.
La veritat es que si és així és un absurd.
Haver viscut, gaudit, patit i treballat tant tota la vida per aconseguir ser una persona millor, saber més, ser valorats pels teus i pels demés per a que arribi un punt en que tot això es quedi en el no res.
Es aquesta foscor, aquest abaixar el teló final i que s'apaguin tots els llums el que d'alguna manera m'engoxa. No és una engoixa continuada i què em faci patir. És una engoixa filosòfica, existencial.
M'agradaria, com us agradaria a vosaltres, que algú que hagués estat allà em preparés per al viatge. Però malauradament és un viatge que em de preparar cadscun de nosaltres tot sols i segons les nostres creences.
En fi si al final de tot simplement s'apaga el llum i després res, tampoc ho sabre.
No me n'assabentaré de què he partit ni del patiment dels que m'estimen. Però seria bonic no perdre la consciència i poder d'alguna manera consolar als teus des del més enllà i poder veure com segueix la seva vida.
Un petó a tots i totes.