Respirar

Quelcom tan essencial com és el respirar i ho fem de manera inconcient i sense cap mena d'esforç.
Però quan arriba una insuficiència respiratòria (en el meu cas causada per l'ELA.) deixa de ser un acte inconcient per a convertir-se en un acte de voluntat.
Cada vegada em costa més respiar. De fet si no fos pel respirador artifiacial de nit m'ofegaria.
Això em complica qualsevol acte de la meva existància. Coses tan simples com agafar un got amb les mans, aixecar-me del llit o d'una cadira, es converteixin en moviments esgotadors. Ara mateix per escriure amb més comoditat i concentració estic amb la mascareta al nas.
Aquesta situació també em dificulta el gaudir dels moments més agradables. El no poder caminar i anar en cadira de rodes no m'ha tret mai ni un gram de felicitat en la meva existència quotidiana. Però el no respirar bé fa que un dinar amb la família, anar al cinema , sortir a veure el correfoc o fer un viatge no sigui tant aprofitat com ho era abans.
No deixen de ser activitats que m'agraden i en les que m'ho passo bé però sempre està present en cansanci i de vegades l'esgotament.
Però clar , què hi pu fer?. La resposta es res . I com no hi puc fer res sé que em cansaré igual estant a casa com estant al cinema. Què em cansaré igual dinant a casa que dinant al parc de Tivenys o a la Torreta amb la meva família.
Cansament per cansament prefereixo cansar-me amb ells que a casa o al cinema que sol davant de l'ordinador (bé no estic mai sol sempre tinc a la Pili i als meus fills Joan i Núria al costat, però ja m'enteneu).
Aquesta és la resposta que em dono a mi mateix quan anem a sortir i estic cansat.
De vegades es fa dur i em costa refer-me. Quan dic que em costa refer-me vul dir "un instant". L'instant necessari per recordar-me a mi mateix que no hi ha remei i que és més raonable
amotllar-se a la situació que no pas rebelar-s'hi.
Així donçs, tirem avant passem els dies lo millor possible i a mida que els músculs vagin perden força anirem donant més canya a la màquina respiradora.